Entrevista Guillermo Kozameh: “Molts nens diagnosticats amb TDAH, en realitat, estan patint ansietat”

Guillermo Kozameh, metge, psicoanalista de nens i professor de la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, ens explica la seva experiència en el tractament de nens hiperactius.

Actualment es diagnostiquen molts nens d’hiperactivitat i dèficit d’atenció. Per què és tan comú aquest trastorn?

Lamentablement, hi ha molts nens diagnosticats de trastorn per dèficit d’atenció, i això té a veure amb una nova manera (que existeix des de fa anys) que tenen els metges i psiquiatres de descriure i classificar les malalties i, lamentablement, també té a veure amb interessos econòmics de la indústria farmacològica.

O sigui, que no són tots els que estan. Com defineix vostè el THDA?

En el trastorn per dèficit d’atenció, al nen li costa molt concentrar-se, no pot seguir una lectura o una seqüència de joc d’acord amb la seva edat i es mou sense motiu. Dic «d’acord amb la seva edat» perquè en els nens petits, de dos o tres anys, és normal que la seva atenció sigui breu i que passin d’una lectura a una altra o d’un joc a un altre.

Quina és la causa d’aquest trastorn?

Malauradament s’ha focalitzat en una sola causa: una possible alteració cerebral. Però en un gran percentatge de nens diagnosticats de trastorns per dèficit d’atenció les causes no són neurològiques, sinó emocionals. Així ho testifiquen els neuròlegs, que coneixen als nens i al seu entorn familiar i social i que estan en contacte amb els seus psiquiatres i psicòlegs.

Resultat d'imatges de Guillermo Kozameh

A què es refereix?

Molts nens diagnosticats amb síndrome d’hiperactivitat i dèficit d’atenció estan patint una situació d’ansietat familiar, i responen amb un símptoma: no atenen, no es concentren. En aquests casos, tractar-los amb un medicament no solament no està indicat, sinó que és perjudicial, perquè aparentment milloren, aparentment poden concentrar-se més, però els motius reals pels quals fallen en la seva atenció no es tracten.

Quin és el tractament quan no hi ha un trastorn neurològic?

Consisteix a fer psicoteràpia amb el nen i entrevistes als pares per esbrinar què és el que ha originat aquesta hipermotilitat i aquest excés d’ansietat en el nen. Cal fer sessions individuals amb el petit i què pugui expressar, a través del joc o del dibuix, els conflictes que «ens està mostrant» a través del seu «no poder estar ni un minut quiet».

Perquè quan nosaltres veiem per primera vegada a un nen amb hiperactivitat i dèficit d’atenció, descobrim que té falles en l’atenció i l’aprenentatge, però que ell, en realitat, i encara que no ho sàpiga conscientment, està molt atent a les preocupacions del seu món interior. Aquests conflictes li produeixen angoixa i la seva única manera d’expressar-ho és movent-se contínuament, tocant les coses sense motiu, dormint malament i amb altres símptomes que s’inclouen en aquesta síndrome.

Una vegada que comença a tractar-se, millora aviat?

En les primeres sessions el nen juga amb diversos elements lúdics, toca i deixa objectes, comença a armar construccions i les abandona sense acabar-les, va al servei diverses vegades sense necessitat, demana aigua encara que no tingui set …, no pot quedar-se quiet, però una vegada que comença a expressar els seus conflictes inconscients, i quan pot manifestar-los a través de la paraula, els dibuixos i els jocs, notem que canvia la seva manera de comportar-se: comença a concentrar-se i pot dedicar més temps a una activitat.

Si el terapeuta és un bon professional i hi ha col·laboració dels pares, en poques setmanes aquest nen que era un remolí està més atent, més tranquil i té millor rendiment escolar.

Què és el que produeix tanta ansietat en el nen?

No hi ha un tractat de causes i dels seus efectes: pot haver moltes causes i molts símptomes. Sovint són problemes «normals» que el nen no ha pogut superar adequadament: la mort d’un familiar que potser els pares no li van donar la importància que tenia per a ell, la mort d’una mascota que volia molt, la separació dels pares, quan no ha estat ben manejada en l’àmbit familiar, la gelosia «no superada» davant el naixement d’un germanet, l’ingrés de la mare després d’un part per alguna complicació o moltes altres causes que formen part de la nostra vida quotidiana.

Aquestes situacions mereixen un estudi i un tractament intens, són traumes psíquics o físics que el nen va poder haver patit i que han desencadenat la síndrome d’hiperactivitat.

Llavors, no és cert que el nen serà hiperactiu tota la vida?

No, en absolut. El problema s’ha exagerat de tal manera que es parla a la premsa de presidents de govern o d’actors famosos que tenen hiperactivitat. Però jo crec que si una persona ha arribat a aquests llocs de prestigi professional i de gran responsabilitat, és perquè el seu dèficit d’atenció, després del tractament, ha desaparegut o és molt lleu.

Ara bé, un nen que té un estat d’ansietat crònic i que no rep ajuda, sí que està condemnat a tenir fracàs escolar i problemes laborals en el futur.

Quant de temps triga a curar-se una vegada que s’inicia la teràpia?

Depèn de cada nen. Si la hiperactivitat es deu a un trastorn neurològic, és probable que necessiti portar una medicació bastant temps, però si el trastorn és d’origen emocional -que és molt freqüent, tot i que els laboratoris farmacèutics diguin el contrari- en poc temps s’aconsegueixen efectes molt, molt bons. El primer que millora és el rendiment escolar: el nen comença a assimilar conceptes, a memoritzar temes, a prestar atenció, a fixar la seva atenció i a controlar els seus moviments.

¿I sense prendre medicaments?

El medicament que es prescriu és un derivat amfetamínic que millora els símptomes, però l’organisme s’acostuma a ell. Ajuda a corregir el dèficit d’atenció només quan l’origen és neurològic i s’han descartat causes emocionals; si les causes són problemes afectius, cal treballar amb el nen i amb la família i no és necessària la medicació.

Quins són els problemes neurològics que produeixen hiperactivitat?

La disrítmia cerebral, les alteracions en l’embaràs, els traumatismes cranioencefàlics, certes infeccions virals o bacterianes que deixen seqüeles i poden produir aquest trastorn o no.

Com se sap si la hiperactivitat es deu a un problema emocional o a un trastorn neurològic?

Els psicòlegs tenen tests molt complexos i precisos per esbrinar quan el dèficit d’atenció es deu a una o una altra causa.

En psicologia hi ha diverses tendències, ¿amb quin s’obtenen millors resultats en el tractament de nens hiperactius?

Psicoanalistes, psicòlegs cognitius, gestàltics, comportamentalistas … els bons professionals de totes les escoles saben que la solució de la hiperactivitat no passa sempre per la medicació.

Quina és l’edat ideal per començar a tractar aquests símptomes?

Els símptomes de hipermotilitat que criden l’atenció als pares solen ser a partir dels cinc o sis anys -abans d’aquesta edat el nen normalment és inquiet-, i als sis anys els mestres solen advertir els pares que el nen « no atén com els altres ».

Ara que està tan de moda la hiperactivitat amb dèficit d’atenció, alguns pares de nens de dos o tres anys que són molt inquiets vénen a consulta i en aquest cas és millor informar-los i tranquil·litzar-los, ja que aquestes reaccions que els criden l’atenció poden ser comportaments evolutius normals. És alarmant l’augment de nens amb aquests trastorns i lamentablement en molts casos són diagnòstics erronis i influïts per les tendències actuals.

¿Els pares també han de fer psicoteràpia?

No han de fer psicoteràpia (excepte casos particulars que sí que ho requereixin), sinó unes entrevistes per aclarir quins poden ser els conflictes que preocupen al nen.

¿Els psicofàrmacs poden tenir efectes secundaris?

Tots els medicaments tenen efectes secundaris. Per aquest motiu des de fa ja diversos anys els laboratoris mèdics adverteixin en els seus prospectes dels possibles inconvenients. La qüestió és utilitzar-los adequadament en els nens que realment ho necessiten.

En aquests casos, pot prescriure el metge de capçalera?

És recomanable que aquesta medicació sigui pautada i controlada per un psiquiatre infantil.

També ha de tenir efectes secundaris posar una etiqueta a un nen, dir-li: «Ets hiperactiu».

Sí, és un perill, però els pares busquen un diagnòstic i una etiqueta perquè ingènuament els tranquil·litza. Dir «tinc un nen amb hiperactivitat i dèficit d’atenció» en molts casos treu a la família la responsabilitat que pugui tenir en aquest trastorn.

Font: https://www.serpadres.es/3-6-anos/educacion-desarrollo/articulo/entrevista-guillermo-kozameh-bianco-ninos-hiperactivos-ansiedad

 

El clima de l’aula afecta a les situacions de bullying

A les classes en què es fomenta la competència entre alumnes es crea un clima favorable a la intimidació que s’instal·la insidiosament, segons un estudi desenvolupat a la Universitat McGill i publicat a la revista Journal of Adolescence, segons s’informa en un comunicat.

L’estudi va realitzar enquestes a 700 alumnes de primer i segon curs de secundària de la regió de Mont-real (Canadà) i es va basar així mateix en resultats de treballs anteriors sobre la intimidació a les aules.

Amb aquestes dades, la investigació va descobrir els factors que condueixen a la intimidació a les aules. Anteriors estudis havien assenyalat que el primer cicle de l’ensenyament secundari és un període en el qual els alumnes es comparen entre si de forma diferent a com ho fan a l’escola primària, el que afavoreix la intimidació i la victimització d’alguns alumnes.

Aquesta investigació ha descobert que hi ha més casos d’intimidació i de victimització a les classes en què es fomenta la competència o en què els professors divulguen les notes en veu alta, amb la finalitat que els alumnes puguin comparar-se amb els altres. No obstant això, hi ha menys assetjament a les classes en què es treballa en equip o en col·laboració, destaca aquesta investigació.

La qualitat de les relacions que els alumnes mantenen a classe amb els seus professors és un altre dels factors importants que influeixen en la incidència de la intimidació i la victimització entre l’alumnat, especialment entre els adolescents masculins.

Com més se senten escoltats els alumnes i més interessos desperten les seves inquietuds en els professors, menys es consideren víctimes o l’objectiu d’intimidació a la classe, destaca aquesta investigació.

Com que no hi ha moltes dades sobre el vincle entre el gènere dels alumnes i la intimidació, d’una banda, i les particularitats de cada classe, especialment la competència i comparacions socials, d’altra banda, són necessaris nous estudis perquè aquests resultats es puguin considerar definitius, assenyalen els investigadors.

No obstant això, aquests resultats poden ajudar a la creació de programes de formació del professorat basats en mètodes aplicables a l’escala d’un centre escolar que afavoreixin la creació de relacions sòlides entre els professors i els alumnes, particularment els nois, amb la finalitat de prevenir la intimidació i la victimització.

Aquesta investigació es va originar perquè l’autora principal, Maria Di Stasio, professora suplent en diverses escoles secundàries de Mont-real, va observar nombrosos casos d’intimidació i victimització entre els alumnes.

També es va adonar que la freqüència d’aquests episodis variava substancialment d’una classe a una altra, fins i tot dins el mateix centre escolar. Per exemple, mentre la intimidació era molt freqüent en una classe, senzillament no es donava en una altra.

Desitjant comprendre aquesta estranya situació, va posar en marxa la seva investigació com a base del seu treball de doctorat en el departament de Psicopedagogia i Psicologia de la Universitat McGill.

Aquesta investigació ajuda a comprendre millor l’assetjament escolar (en anglès bullying), consistent en qualsevol forma de maltractament psicològic, verbal o físic produït entre escolars de forma reiterada al llarg d’un temps determinat tant a l’aula, com a través de les xarxes socials, amb el nom específic de ciberassetjament.

Estadísticament, el tipus de violència dominant és l’emocional i es dóna majoritàriament a l’aula i pati dels centres escolars. Els protagonistes dels casos d’assetjament escolar solen ser nens i nenes en procés d’entrada en l’adolescència, sent lleugerament major el percentatge de nenes al perfil de víctimes.

El que ve a aportar aquesta investigació és que, en part, aquest fenomen social pot estar relacionat amb el foment de la competència en les aules, així com amb el tipus de relacions que el professorat manté amb els seus alumnes.

Font: https://www.tendencias21.net/La-competencia-en-las-clases-fomenta-el-acoso-escolar_a43996.html

Conductes pròpies de les persones amb intel·ligència emocional

La intel·ligència emocional no és altra cosa que la capacitat d’identificar i gestionar les teves emocions i les dels que t’envolten. És important perquè afecta la forma en què actues en la teva vida diària i les decisions que prens. Pot donar-te les eines per lluitar amb l’ansietat, la depressió i altres emocions negatives.

Quan parlem d’intel·ligència emocional no ens referim a alguna cosa que puguis tocar o veure. No obstant això, si és una cosa que defineix el teu comportament i forma d’enfrontar la vida.

Tenen un ampli vocabulari emocional

Les persones amb intel·ligència emocional no només saben reconèixer les seves emocions. També són capaços de definir-les correctament. No és el mateix sentir por a estar aterrit fins al punt de no poder-se moure. A més de reconèixer aquestes emocions has de saber identificar-les pel seu nom. Això et donarà un gran avantatge al treballar amb elles i evitar malentesos o la presa de decisions irracionals.

Poden semblar coses sense importància. No obstant això, sempre estem en contacte amb altres persones. Això implica que si no saps parlar i explicar correctament els teus sentiments, pots crear malentesos amb l’altra persona. Els que tenen un alt nivell d’intel·ligència emocional saben que com més específics són en els seus problemes, més fàcil és trobar-los una solució.

S’interessen per la gent que els envolta

Les persones amb intel·ligència emocional no estan interessats en si els que els envolten són extravertits o introvertits. El que realment els importa és qui ets com a persona, el que et motiva, el que pots oferir i el que poden aportar-te. Ells veuen més enllà de les coses habituals i no s’allunyaran de tu només perquè els vas fallar una vegada. Com amics et donaran suport sempre que ho necessitis.

Sabràs que tens una intel·ligència emocional desenvolupada si ets capaç de preocupar-te pels altres i el que els passa.  Aquest connexió ho faràs amb la finalitat d’ajudar i comprendre a qui t’envolta.

058

Accepten el canvi com una cosa que forma part de la vida

Les persones amb intel·ligència emocional saben que canviar és necessari per avançar. Per això, no només estan disposats a provar coses noves sinó que a més les busquen. Són flexibles quan es tracta de prendre decisions i no tenen por que aquestes arruïnin el seu èxit, felicitat i autoestima. Ben al contrari, intenten acceptar els reptes que venen cada dia.

Són conscients de les seves habilitats i debilitats … i les aprofiten

Ningú és perfecte i això està ben clar per a les persones amb intel·ligència emocional desenvolupada. Per això es preocupen per conèixer la habilitats i debilitats que tenen. Però no es conformen amb això, van més enllà i els treuen el màxim profit possible. Una persona amb intel·ligència emocional desenvolupada buscarà la manera d’aprofitar el que té. S’imposarà reptes cada vegada que pugui i veurà la forma de treure el millor dels seus defectes o debilitats. Saben que sortir de la seva zona de confort és vital per créixer i evolucionar com a ésser humà.

Les persones amb intel·ligència emocional no s’ofenen fàcilment

Les persones normals poden sentir-se agredits per certes conductes o comentaris. En canvi, les persones amb intel·ligència emocional desenvolupada saben que el que diguin o facin els altres poc té a veure amb un mateix. No és que no els importi el món exterior, però saben diferenciar l’humor o un mal moment de les ofenses reals. Això es deu a la seguretat i coneixement que tenen de si mateixos.

Font: https://lamenteesmaravillosa.com/conductas-comunes-las-personas-inteligencia-emocional/