Lectura recomenada: «El do de la Sensibilitat»

Elaine Aron és una coneguda psicòloga i de les primeres persones a tractar la sensibilitat com a carecterística intrínseca de la personalitat i la biologia humana.  Aquesta psicologa anomena a les persones que tenen un sistema neurològic més sensible, Persones Altament Sensibles (PAS).

Les persones altament sensibles (PAS) tenen un sistema nerviós amb uns receptors  més actius que els de la mitjana de la població. El resultat d’aquest fet fa que les PAS visquin en un estat d’excitació més gran i que es trobin sobre estimulades en la major part del temps. Entre un 15 i un 20% de la població posseeix aquest tret, segons el llibre. Algunes de les seves característiques són que les PAS són persones molt intuïtives, que aprecien les subtileses amb facilitat i la capacitat empàtica està molt desenvolupada. A més, experimenten sensacions i les transmeten amb facilitat, ploren i riuen fàcilment, se senten bé soles, i són persones disposades i pensadores.

Els diferents capítols del llibre s’emmarquen en diversos contextos: la salut, la infància, el treball, les relacions socials, les relacions íntimes… Tot desde la perspectiva de les persones altament sensibles.

A partir del segon capítol entra en temes com el inconscient i les experiències retingudes allà. Apareixen continguts sobre Carl Jung i com aquesta vida basada en la comunicació profunda amb el subconscient és significativa i satisfactòria, però també difícil en altres aspectes.

Pel que fa a la salut, Aron parla de l’exigència de les PAS amb el seu cos, el desig d’expressar les seves idees creatives, la necessitat de «inactivitat» al final del dia … i molt important: la implicació d’aquestes persones en situacions d’altres. La família també juga un paper important en la seva vida, ja que és important la seva aprovació i el tret es manifesta de diverses maneres durant aquesta etapa.

Altres aspectes tractats són les relacions socials i la introversió que caracteritza les PAS; el treball i la vinculació d’aquest amb trets com la profunditat emocional, la sensibilitat, el incorformisme …; les relacions íntimes, com actua la sobreactivació en elles, la por als judicis i la vergonya …

Finalment, els últims capítols del llibre s’enfoquen cap a l’espiritualitat i com les PAS tenen una inclinació natural a mirar cap a dins, com estan destinades a desenvolupar aquesta totalitat que tan necessària és en la consciència humana.

Al final també inclou consells per a professionals de la salut, professors i empresaris que treballen amb persones altament sensibles.

Pot servir com una eina molt útil per a comprendre’s a un mateix i, si no, als altres. Sens dubte, aquest llibre és adequat per a aquells que empatitzin amb el tema, o tinguin relació amb algú així (que és una cosa bastant segur).

El poder de l’ARA

«El poder de l’Ara» va ser un autèntic èxit quan va sortir el 1997: un bestseller traduït a més de deu idiomes i reconegut en molts fòrums com un dels llibres més profunds dels últims temps.

Però el que van coincidir a destacar molts lectors va ser la seva claredat d’exposició. Eckhart Tolle no només ens explicava coses molt importants, sinó també ho feia en un llenguatge senzill i fàcilment accessible.

Fa trenta anys, quan Eckhart Tolle era professor universitari i patia una greu depressió, va patir una experiència catàrtica que li va canviar la vida per complet. Tot d’una, l’autor d’aquest llibre va comprendre que la nostra ment pot ser-nos de gran ajuda, sí, però que sovint és també el nostre major enemic. Aquesta xerrameca mental que en major o menor grau patim tots, ens encadena al passat i ens projecta al futur, allunyant-nos de l’únic que realment existeix: el present. O potser no és cert que passem gran part de les nostres vides penedint-nos dels errors del passat i, especialment, preocupant-nos per la incertesa del futur?

És impossible resumir en poques frases el que Eckhart Tolle ens ensenya a El poder de l’ara. Així i tot, m’atreveixo a apuntar que una de les idees fonamentals del llibre rau en l’error que cometem tots quan ens identifiquem amb la nostra ment. Ella ens enganya, convencent-nos que som les etiquetes que des de nens hem interioritzat: «Sóc llest / ximple, guapo / lleig, alt / baix … Sóc com el meu pare / mare / avi / àvia …». Milers d’etiquetes que ens han adherit.  Elles conformen la nostra segona pell, el que anomenem «la nostra identitat»: una mena de crosta que portem sempre amb nosaltres. Però aquesta crosta que ens condiciona, i de quina manera, pot i ha de ser arrencada, quan descobreixes que tu no ets la teva ment.

L’essència del pensament de Tolle és clara: hem de concentrar-nos en el present, en el que estem fent en aquest moment. Això farà que els nostres pensaments no governin la nostra vida i que tot flueixi amb suavitat.

La forma de realitzar-lo és prenent consciència del nostre cos, de les nostres sensacions i de tot el que ens pugui «ancorar» a la realitat que estem vivint ARA. A partir d’aquí podrem observar els nostres pensaments «des de fora», és a dir, sense identificar-nos amb ells.

La importància del missatge resideix a haver condensat en els seus ensenyaments diversos corrents per crear un missatge comprensible, clar i pràctic: hem de ser conscients ARA per aconseguir la felicitat.

 

Omple’m de petons

«Omple’m de petons és una obra escrita en defensa dels fills. Però també en defensa dels pares, d’aquells que desitgen educar els seus fills com es feia abans, amb amor, prenent-los en braços, acariciant-los, dormint amb ells quan estan desconsolats … És l’obra definitiva per educar i criar els fills com es ha fet tota la vida.»

Aquesta és la cita impresa a la contraportada d’aquest  llibre de Carlos González, pediatre, escriptor, president dela Associació Catalana pro Lactància Materna, assessor de la Lliga Internacional de la Llet i principal defensor de l’educació basada en l’amor, el respecte i la llibertat.

Aquest és un dels llibres que més es regalen als pares primerencs. I segurament és una de les millors idees del món, per treure la pressió a la que estan sotmessos els que acaben de convertir-se en mares o pares. El seu autor és un dels més prestigiosos pediatres del nostre país i els seus llibres s’han convertit en autèntiques guies de referència.

Carlos González explica de manera tan natural la psicologia dels nadons que a mesura que vas llegint vas assentint sense voler amb el cap perquè t’adones que no hi ha cap altra explicació més lògica, assenyada ni senzilla.

Omple’m de petons ataca molts dels tabús habituals que se solen immiscuir en l’educació dels nostres fills i dóna una resposta natural, lògica i pràctica a tots els dubtes que assalten als pares primerencs: Per què els nens no volen dormir sols? Per què pateixen gelosia? Per què tenen rebequeries? Per què ploren? Per què intenten cridar l’atenció tota l’estona? És un llibre amè, divertit, ple d’anècdotes i molt didàctic, on els pares poden trobar les respostes a les mil i una preguntes que cada dia els assalten sobre el creixement dels seus fills i, el que és encara més important: els ajuda a deixar de sentir-se malament si, per exemple, decideixen educar amb amor i prefereixen agafar en braços als seus fills, en lloc de deixar-los plorar al bressol o al cotxet.

Aquí hi ha algunes de les cites de l’autor perquè us feu una idea del seu contingut:

És absurd això que als nens els va bé plorar perquè el plor els obre els pulmons. Als adults amb insuficiència respiratòria el metge no els recomana mai que plorin.

Malcriar a un nen no és agafar-lo molt en braços, estar molt amb ell o cantar-li moltes cançons. Malcriar és no fer-li cas, abandonar-lo

Jo no deixaria mai que plorés el meu fill perquè sí. Ni la meva dona, ni els meus pares, ni als meus amics. Quan una persona a qui estimo plora, vaig a veure què li passa i intento consolar-la.

Hi ha gent que diu: «no l’agafis en braços perquè s’acostumarà i sempre voldrà anar en braços». Escolta, doncs llavors si el deixo plorar, també s’acostumarà i sempre voldrà plorar, no?

 

La ciència de ser pares

La ciència de ser pares és un llibre de Margot Sunderland, psicoterapeuta infantil i directora de formació i educació del Centre de Salut Mental de Londres. En ell, es donen consells pràctics sobre el son, el plor, el joc i la consecució d’un benestar emocional per a tota la vida.

Durant segles hem utilitzat tècniques de criança sense ser conscients dels seus possibles efectes permanents en la vida, perquè fins ara, senzillament, no podíem apreciar els efectes dels nostres actes en el cervell en desenvolupament dels nostres fills.

La ciència de ser pares demostra científicament per què la criança amb afecte fa als nens més feliços i sans emocionalment, i de quina manera desatendre les necessitats emocionals i de contacte dels nadons i els nens danya el seu cervell i modela negativament la seva conducta.

Descobreix la química de l’afecte entre el teu fill i tu: com les carícies, el riure i el joc estimulen les hormones que potencien la capacitat de viure amb optimisme.

Coneix la veritat sobre algunes fórmules populars per a l’educació dels fills, a partir dels estudis que mostren com les experiències modelen el cervell del nadó i el nen.

Aprèn a respondre de manera efectiva a les rebequeries i al plor, i assegura’t que tant tu com el teu fill gaudireu d’un bon somni sense interrupcions.

Fragments del llibre

Els nadons estan genèticament programats per reclamar consol quan se senten angoixats. El plor és una intensa invitació que li envia el seu nadó perquè l’ajudis a lluitar amb tots aquests devastadors sentiments i horribles sensacions corporals que la seva ment en desenvolupament encara no està preparada per gestionar per si mateixa. Els nadons no ploren per exercir els pulmons, per controlar-te o, simplement, perquè sigui una cosa divertida. Ploren quan se senten infeliços i necessiten avisar que alguna cosa els està molestant, física o emocionalment. Ploren per demanar-te ajuda.

Fa al voltant d’1,5 milions d’anys que els nostres ancestres van començar a caminar sobre les dues cames, per primera vegada. Això va alliberar les seves mans per realitzar tasques complexes, el que amb el temps va incrementar la seva intel·ligència. Amb la bipedació, la pelvis humana es va estrènyer, i a mesura que la capacitat intel·lectual augmentava, el seu cervell es va fer més gran.

La solució evolutiva a aquesta situació amb relació al naixement va ser que el nadó humà naixeria molt immadur, perquè, d’altra manera, el seu enorme cap mai seria capaç de travessar l’estreta pelvis de la mare. Aquesta immaduresa comporta que el nadó humà ha de completar gran part del seu desenvolupament fora de l’úter.

Sigmund Freud tenia raó quan afirmava que els nadons humans venien al món «sense acabar».

Per això has de pensar en el teu nounat com un «fetus extern», que plorarà per moltes raons. Plorarà perquè està cansat, té gana o està massa estimulat pels adults. També s’espanta fàcilment per les amenaces i les sorpreses, alguna cosa massa brillant, massa estrident, massa fred, massa calenta o massa sobtat. L’amígdala del seu cervell, la qual funciona com un detector d’amenaces, està perfectament activada ja des del moment en què neix. Imagina’t el seu món, com pot ell saber que la sorollosa batedora no és un depredador disposat a menjar-se’l? Com pot lidiar amb la sorpresa de ser desvestit i submergit en l’aigua quan vols donar-li un bany?

Al principi pot resultar difícil interpretar el seu plor, però amb el temps seràs capaç de llegir-lo cada vegada amb més i més precisió. Seràs capaç, per exemple, de diferenciar un plor de fam d’un plor de cansament. Encara que, per descomptat, hi haurà moments en què no sàpigues per què està plorant.

Però això no importa. El realment important és que estiguis al seu costat disposada a calmar-lo, i que tinguis la calma mental i emocional necessaria per realment escoltar i prendre seriosament el seu pànic i el seu dolor.

Quant de temps continuarà amb aquest plor ?, et pots estar preguntant. Generalment, els primers tres mesos són els pitjors. El plor sol tenir el seu punt àlgid entre les tres i les sis setmanes, per després decréixer entre les 12 i 16 setmanes. Sheila Kitzinger, antropòloga i escriptora, suggereix que el plor disminueix llavors perquè és quan els nadons ja poden agafar i jugar amb les coses, de manera que ja no ploraran per avorriment i frustració.

Els nadons grans encara ploraran per fred, fam, cansament o malaltia. Patiran d’estats de pànic i estrès per separació, i cada vegada tenen més clar què els agrada i què no, què els espanta i què els complau. En el nen preverbal, el plor sol significar «no»:

«No, no vull que em deixis anar, que tinc por», «No, odi la sensació que em produeix aquest jersei».

Tota aquesta resposta de pànic només reflecteix la inundació del seu cervell per la química de l’estrès. Aquestes substàncies no són perillosos per si mateixes, però la situació canvia si se’ls permet inundar el cervell per períodes llargs de temps en els que l’hi deixi plorar sense que es prengui el seu plor de debò i l’hi consoli degudament. Distanciar del seu dolor, per molt que alguns llibres d’entrenament de la son diguin el contrari, o, fins i tot pitjor, una resposta agressiva enfront del seu plor (encara que tu et sentis així) mai és apropiat.

Anem a ser clars, en aquest punt no és el plor per si mateix el que pot afectar el cervell en desenvolupament del teu fill. No és això. És l’estrès prolongat i no atès i consolat. El plor perllongat és aquest plor que qualsevol pare sensible (o qualsevol adult amb sensibilitat al dolor dels altres) serà capaç de reconèixer com una crida de socors. És el tipus de plor que seguiria, seguiria i seguiria, i només acabaria quan la criatura caigués exhausta, adormida o en un estat de desesperança perquè sap que ningú va a acudir a consolar-lo.

Nombrosos estudis realitzats arreu del món han demostrat que un nadó que experimenta amb regularitat períodes de plor perllongat pot arribar a desenvolupar un sistema de resposta a l’estrès excessivament sensible que l’afectarà al llarg de tota la seva vida. Això vol dir, ni més ni menys, que massa sovint la seva percepció del món i de tot el que passa en ell serà com una cosa amenaçador, fins i tot quan la situació real sigui perfectament segura.

 

 

 

 

Com parlar perquè els seus fills escoltin i escoltar perquè els seus fills parlin

Escoltar i comprendre les preocupacions dels fills, fomentar la col·laboració familiar, ajudar els nens a forjar-se una imatge positiva de si mateixos o trobar alternatives al càstig són fites que qualsevol pare vol assolir.

Adele Faber i Elaine Mazlish són psicòlogues i les dues van estudiar amb el conegut psicòleg infantil i investigador Haim Ginott. Han publicat nombrosos llibres en el camp de la comunicació familiar. El llibre Com parlar perquè els seus fills l’escoltin i com escoltar perquè els seus fill li parlin ofereix mètodes sòlids i eficaços que donen resultat; prova d’això són les 12 edicions que acumula l’obra.

Les autores deixen clar des del principi que les relacions entre pares i fills són una qüestió personal i molt íntima, en cap moment es proposen escriure un «manual» de tàctiques de comunicació o de «instruccions» precises sobre com establir diàlegs amb els nostres fills. El que sí pretenen transmetre són les seves variades experiències en tallers de treball al costat del doctor Ginott, de manera que, llegint l’exposició de casos concrets, puguem entendre l’esperit que està sota del mètode i posar-ho en pràctica en le nostres pròpies circumstàncies

Per començar ens parlen de com ajudar els fills a afrontar els seus sentiments, ja que hi ha una relació directa entre el que sent el nen i com es comporta: quan el nen se sent bé, es comporta bé. Com ajudar a sentir-se bé? Acceptant els seus sentiments. Això que sembla obvi, no ho és tant, ja que els pares tenim tendència a negar el que senten els nostres fills: «Mare estic cansat». «No pot ser. T’acabes d’aixecar de la migdiada «. Aquesta negació tan rotunda pot confondre i enfurismar al nen. Si aconseguim posar-nos en la seva pell aprendrem a no negar els seus sentiments, sinó a expressar-los en veu alta: «Així que encara estàs cansat, tot i que acabes d’aixecar de la migdiada». Això ajudarà a que la frustració del nen es dirigeixi cap al seu malestar i no cap a nosaltres. Primer assoliment en una relació que volem que sigui fluïda.

També els adults hem d’intentar superar la pròpia negativitat. De vegades els fills ens miren com l’enemic a casa: «renta’t les mans», «penja l’abric», «utilitza el tovalló». El que normalment fa esclatar les guerres a casa és l’actitud dels nens de faig el que em dóna la gana, enfront de l’actitud dels pares de «faràs el que jo et mani». Sovint el nostre llenguatge és ple de retrets (¿què és el què et passa? És que no m’escoltes?), Insults (Cal ser marrà per tenir l’habitació tan bruta), amenaces (Torna a tocar aquesta llum i et donaré una bufetada), ordres (Encara no has tret les escombraries? Fes-ho immediatament), sermons (Et sembla bonic el que has fet? …), a més d’advertències, comparacions i sarcasmes … no ens adonem que la majoria de les vegades els nostres fills han de respondre a aquest llenguatge de manera negativa: ¿dius que no t’escolto? Així serà des d’avui, t’odio, tocaré el llum quan no em miris, oblíga’m si t’atreveixes, bla, bla, bla, no hi ha qui escolti el teu sermó.

¿Llavors com ordenar les mil i una tasques de la vida diària que, tot i ser bàsiques, els nostres fills obliden realitzar? Aquest mètode ens exhorta a emprar un llenguatge nou, en el que al principi podem sentir-nos incòmodes, però que quan veiem els resultats ens preguntarem per què no ho havíem emprat abans. Per demanar les coses als nens ens hem d’obligar a fer únicament quatre passos: descriure el problema, donar informació, expressar-nos escuetament i manifestar els nostres sentiments. Per exemple, en veure una tovallola mullada sobre del nostre llit,  els passos a seguir serien: Aquesta tovallola està mullant el cobrellit (descriure el problema). Les tovalloles usades s’han de deixar a la cambra de bany (donar informació). Si encara no hi ha reacció: La tovallola! (Expressar escuetament) i finalment: No vull dormir sobre un llit mullat (manifestar els nostres sentiments).

Les autores són conscients per la seva pròpia experiència que hi haurà multitud d’ocasions en què els nens no han de respondre a aquests mètodes, sobretot si no hem pogut començar a aplicar-los des de molt jove, per això dediquen un capítol complet a les alternatives al càstig, així com a estimular en ells l’autonomia i al benefici indubtable de l’elogi.

És un llibre molt fàcil i entretingut de llegir, ja que pràcticament està ocupat en la seva major part per transcripcions de diàlegs de pares que han utilitzat aquest mètode. «Quan em descuidava tornava a fer servir el vell sistema on teniu el cap, nens? Després m’enfadava amb mi mateixa … «També conté vinyetes il·lustrant els casos que faciliten una consulta ràpida.

Un llibre de capçalera, per llegir una vegada i una altra, que ens ajudarà a arribar a una nova manera de conviure, que ens permeti sentir-nos molt més a gust a casa.

Dormir sense llàgrimes

La hipòtesi del llibre Dormir sense llàgrimes de la psicòloga catalana Rosa Jové és la següent: «Les necessitats biològiques i emocionals del nadó es sincronitzen amb els estadis de son i vigília per assegurar allò que necessita». Jové assenyala que juntament amb respirar, menjar o prendre líquid, dormir és una necessitat de l’ésser humà i per això no es dorm de qualsevol manera, sinó de  forma funcional a cada etapa del desenvolupament.

Per exemple, els nadons necessiten menjar freqüentment per evitar hipoglicèmies (descensos del nivell de sucre a la sang), créixer i poder complir la meta de triplicar el seu pes durant el primer any. Per això, fins al voltant dels tres mesos no dormen moltes hores seguides sinó petites migdiades tant de dia com de nit. Això els permet assegurar altra necessitat biològica i evolutiva: estimular la producció de llet en la seva mare i mantenir-la a ella a prop.

Aquí el tema de la son es creua amb el del plor, que Jové apunta com una altre aspecte de l’infant que moltes vegades no és ben compresa pels seus pares i altres adults cuidadors. «En poc es diferencien els nostres nadons d’aquells que van néixer fa milers d’anys. Per aquell temps els nadons que, separats de la seva mare, sabien mantenir més l’alerta d’aquesta (és a dir, els més rondinaires), vivien més (…) Nosaltres som descendents d’ells, dels rondinaires, i seguim fent el mateix per sobreviure : intentar que ens vigilin mentre som immadurs «, diu la psicòloga en Dormir sense llàgrimes. Plorar és l’eina que el nen té per apropar a la seva mare quan té gana, fred, li molesta el bolquer brut, i també quan se sent sol, ja que el nen sap que la solitud atempta contra la seva supervivència.

I quan descansem els adults si ens despertem cada una o dues hores per atendre al nadó? Rosa Jové, com a mare de dos fills, respon que per descomptat són molt esgotadors els primers mesos, però que cal ser conscients que alterar la perfecta sincronia entre el somni i les necessitats del nen no pot aportar res de bo.

Que l’hora de dormir sigui agradable per a tots

«S’ha volgut organitzar i reglamentar la vida dels nens amb criteris de disciplina i eficiència industrial: alimentació científicament calculada, horaris fixos, poc contacte humà», diu en el pròleg el pediatre espanyol Carlos González. Llavors, els despertars dels nens se surten del pla i se’ls posa nom de malaltia, i es critica als pares que acullen al nen desvetllat titllant-los de que els consenteixen.

Aquest llibre mostra que s’ha creat un problema on no n’hi havia. Rosa Jové explica que si es respecta el somni dels nens, als 5 o 6 anys probablement ells hauran arribat a la maduresa que els permet dormir al voltant de vuit hores seguides, ser capaços de tornar a adormir quan es desperten (en comptes de plorar o cridar a la mare) i el més segur és que aquest somni sigui de nit, ja que l’ésser humà de qualsevol època o cultura tendeix a interioritzar el ritme circadià.

Els temors dels pares actuals tenen relació amb creure que al nen se li ha d’ensenyar a dormir i també amb el ritme accelerat de vida que ens deixa sense paciència ni temps per atendre els nostres nens de la forma que ells necessiten. Com els nens no saben expressar el que els passa, és molt fàcil atribuir explicacions adultes als seus comportaments i justificar alguns mètodes que es fan servir amb ells amb les millors intencions.

Per exemple, l’anomenat Mètode Stivill es defineix com «rutines i normes exposades per solucionar el problema de l’insomni infantil» i diu que està basat en evidències científiques. Rosa Jové explica que es tracta d’un mètode d’ensinistrament on el nen aprèn a no queixar doncs se li ha mostrat que ningú acudirà a calmar-lo. Sona cruel, però com s’ha dit que cura una malaltia -el insomni infantil-els pares poden temptar de pensar que és el millor per al nen. Però faríem servir aquesta tècnica amb la nostra germana o amb el nostre avi?

Rosa Jové diu que segur que no. «En aquests manuals per ensinistrar nens no es fa referència a ells com a persones, sinó únicament com ‘fills d’algú’, amb la qual cosa ens reforcen la idea que pertanyen als seus cuidadors», explica la psicòloga. Els promotors d’aquests mètodes mostren que mentre més baix sigui el nen, més eficients són i això deu al fet que els nens més petits són els que més s’espanten quan estan sols i els que més necessiten el contacte físic de la seva mare.

Així es produeix un xoc neuroemocional que, en ser experimentat de forma successiva, ensenya al nen que les seves necessitats no són mereixedores d’atenció. A nivell químic, l’activació excessiva o continuada del sistema d’alarma es converteix en un problema en si mateix. És causa d’una reducció de la producció normal de serotonina, els nivells es relacionen amb les depressions, i provoca la insensibilització de l’amígdala, que és el centre del cervell emocional per excel·lència. «Tot això ‘afavorirà’ que a la llarga el nen es fiqui al llit sense dir res i s’adormi. Però ni per un moment pensi que ha après a dormir, tan sols a doblegar-se i a autodrogarse «, diu Jové.

En el llibre la psicòloga detalla altres possibles seqüeles d’aquestes experiències, però emfatitza que la repulsa a aquests mètodes no es basa en les conseqüències negatives que poden deixar sinó en que atempten contra la dignitat de l’infant com a persona

Ajudes per a l’harmonia familiar

Rosa Jové dóna alguns consells respectuosos per utilitzar a partir dels sis mesos de l’infant. Es tracta d’un pas a pas entre els quals destaquen els següents:

• Expectatives reals: No procurar que el nen dormi més hores de les que pot dormir. Informar-molt bé sobre com funciona el somni humà.
• Registre de son: Les percepcions dels pares moltes vegades no coincideixen amb les hores que el nen realment dorm.
• Alteracions i trastorns: Observar el registre amb un especialista. Com a consell general, és important assegurar-se no ficar al llit al nen si no té son i també no esperar que tingui excessiu son perquè estarà agitat i li costarà més dormir.
• Ritme circadià: Observar si el nen presenta senyals de son a la mateixa hora sempre i respectar aquests horaris. Si el nen té poc somni de nit, fixar-se si no estarà dormint moltes hores de dia per disminuir aquestes migdiades.
• Què puc fer pel meu fill ?: Un ambient agitat a la llar altera el somni de nens i adults. També situacions com una visita inusual, l’arribada del papa tard, excitació per veure a la mare quan han estat separats moltes hores, fer dormir al nen de sobte, etc.  Cerca l’escenari més propici perquè el nen pugui relaxar-se i adormir-se quan té son.
• Dormir és agradable: Amb l’ambient preparat, buscar alguna cosa que sigui agradable per al nen i fer-ho amb tranquil·litat. Si té pocs mesos d’edat, pots agafar-lo a braços i bressolar-lo; si té més de dos anys pots cantar-li  o llegir-li un conte.
• Atenció nocturna: Quan el nen plora, anar-hi immediatament. Dormir i seguretat van de la mà; el nen per dormir necessita estar segur. El rebuig a dormir es dóna perquè hi ha una interrupció de les seves activitats i una separació dels seus pares, encara que no sigui física (perquè hi ha pares que dormen amb els seus fills). Ells intueixen que hi ha un període de temps que no controlen.

 

El cervell del nen

El cervell del nen és un llibre innovador i pràctic de Daniel J. Siegel, neuropsiquiatre i autor del bestseller Mindsight, i l’experta en paternitat Tina Payne Bryson. En ell, aquests dos autors expliquen els nous coneixements científics sobre com està constituït el cervell del nen i com madura.

Partint de com està conformat i com funciona el cervell del nen (perquè avui dia sabem molt d’aquest òrgan, tot i que encara hi hagi tot un món per desxifrar), Siegel es proposa oferir als pares unes pautes educatives que tinguin en compte aquest saber.  Les pautes que Siegel ofereix poden aplicar-se en el dia a dia quotidià. No cal dedicar un temps específic per fer el que ens recomana, sinó que des dels problemes que ens apareixen dia a dia  amb els infants podem actuar. Però a més, l’autor ens proporciona una mica més: la possibilitat de que els nostres fills progressin. Perquè a la llarga -diu Siegel-  el cervell dels nens es desenvolupa parell al dels seus pares. És a dir que en realitat es reflecteixen en nosaltres. Això ens ha de donar molt que pensar.

El llibre comença amb un primer capítol en el qual l’autor dóna a conèixer el concepte de la paternitat basat en l’estructura del cervell i presenta la idea senzilla i poderosa de la qual parteix l’enfocament del cervell ple: la integració. Això ens resulta ben interessant per als nens que no tenen un vincle afectiu sa;  el cervell d’aquests nens no està integrat.

En un segon capítol, Siegel es centra en ajudar a l’hemisferi esquerre i l’hemisferi dret a treballar conjuntament perquè el nen pugui estar connectat amb la seva faceta lògica i la seva faceta emocional.

En el següent apartat, es ressalta la importància de connectar el «cervell inferior» instintiu, amb el «cervell superior». Això és de gran transcendència per a tots els adults que treballen amb nens víctimes de maltractaments: el seu cervell instintiu està superdesenvolupat perquè les estratègies que el nen va haver de posar en marxa van estar dirigides a la supervivència. La tasca, en l’actualitat, quan el nen està protegit, és anar fent que cervell superior i inferior es connectin. Siegel ens diu com.

El capítol quart explica com pots ajudar al teu fill a fer front als moments dolorosos del passat il·luminant amb la llum de la comprensió, per poder abordar-los d’una manera intencionada, conscient i delicada.

El capítol cinquè ajuda a ensenyar als menors que poden parar-se a reflexionar sobre el seu estat d’ànim.

I l’últim capítol posa en relleu les maneres en què pots ensenyar als nens la felicitat i la satisfacció que es deriven d’estar connectats amb els altres, alhora que mantenen una identitat única

Ens diu Siegel: «… tenint en compte que un dels nostres objectius principals ha estat que aquest llibre sigui el més útil possible, proporcionem les eines concretes perquè el teu paper com a pare o mare sigui més fàcil i la relació amb els fills més plena. Per això gairebé la meitat de cada capítol està dedicada a la secció ‘El que pots fer’, on donem recomanacions i exemples pràctics de com es poden aplicar els coneixements científics del capítol. Una altra secció final de cada capítol es diu ‘Integrar-nos amb nosaltres mateixos’, dedicada a aplicar els conceptes de cada capítol a la teva pròpia vida i les teves relacions personals. A mesura que els pares adquireixen major consciència i són cada vegada més sans emocionalment, els seus fills recullen els fruits; i també ells avancen cap a la salut. Això vol dir que integrar i cultivar el teu propi cervell és un dels regals més afectuosos i generosos que pots oferir als teus fills. «

El llibre té al final un resum amb els coneixements més importants de cada capítol i les pautes i recomanacions que es proposen. Li diuen «full per a la nevera», per tal que la enganxem i la tinguem present. L’obra ofereix molts dibuixos per poder ensenyar al nen com funciona el seu cervell.

En resum, un llibre extraordinari, dels que no podem deixar passar l’oportunitat d’adquirir, llegir i començar a aplicar. Escrit per un dels més grans experts, juntament amb una psicoterapeuta. La referència completa del llibre és: Daniel J. Siegel i Tina Payne Bryson. El cervell del nen. 12 estratègies revolucionàries per cultivar la ment en desenvolupament del teu fill. Editorial Alba. Barcelona, ​​2012.