Entrevista Guillermo Kozameh: “Molts nens diagnosticats amb TDAH, en realitat, estan patint ansietat”

Guillermo Kozameh, metge, psicoanalista de nens i professor de la Universitat Pontifícia Comillas de Madrid, ens explica la seva experiència en el tractament de nens hiperactius.

Actualment es diagnostiquen molts nens d’hiperactivitat i dèficit d’atenció. Per què és tan comú aquest trastorn?

Lamentablement, hi ha molts nens diagnosticats de trastorn per dèficit d’atenció, i això té a veure amb una nova manera (que existeix des de fa anys) que tenen els metges i psiquiatres de descriure i classificar les malalties i, lamentablement, també té a veure amb interessos econòmics de la indústria farmacològica.

O sigui, que no són tots els que estan. Com defineix vostè el THDA?

En el trastorn per dèficit d’atenció, al nen li costa molt concentrar-se, no pot seguir una lectura o una seqüència de joc d’acord amb la seva edat i es mou sense motiu. Dic «d’acord amb la seva edat» perquè en els nens petits, de dos o tres anys, és normal que la seva atenció sigui breu i que passin d’una lectura a una altra o d’un joc a un altre.

Quina és la causa d’aquest trastorn?

Malauradament s’ha focalitzat en una sola causa: una possible alteració cerebral. Però en un gran percentatge de nens diagnosticats de trastorns per dèficit d’atenció les causes no són neurològiques, sinó emocionals. Així ho testifiquen els neuròlegs, que coneixen als nens i al seu entorn familiar i social i que estan en contacte amb els seus psiquiatres i psicòlegs.

Resultat d'imatges de Guillermo Kozameh

A què es refereix?

Molts nens diagnosticats amb síndrome d’hiperactivitat i dèficit d’atenció estan patint una situació d’ansietat familiar, i responen amb un símptoma: no atenen, no es concentren. En aquests casos, tractar-los amb un medicament no solament no està indicat, sinó que és perjudicial, perquè aparentment milloren, aparentment poden concentrar-se més, però els motius reals pels quals fallen en la seva atenció no es tracten.

Quin és el tractament quan no hi ha un trastorn neurològic?

Consisteix a fer psicoteràpia amb el nen i entrevistes als pares per esbrinar què és el que ha originat aquesta hipermotilitat i aquest excés d’ansietat en el nen. Cal fer sessions individuals amb el petit i què pugui expressar, a través del joc o del dibuix, els conflictes que «ens està mostrant» a través del seu «no poder estar ni un minut quiet».

Perquè quan nosaltres veiem per primera vegada a un nen amb hiperactivitat i dèficit d’atenció, descobrim que té falles en l’atenció i l’aprenentatge, però que ell, en realitat, i encara que no ho sàpiga conscientment, està molt atent a les preocupacions del seu món interior. Aquests conflictes li produeixen angoixa i la seva única manera d’expressar-ho és movent-se contínuament, tocant les coses sense motiu, dormint malament i amb altres símptomes que s’inclouen en aquesta síndrome.

Una vegada que comença a tractar-se, millora aviat?

En les primeres sessions el nen juga amb diversos elements lúdics, toca i deixa objectes, comença a armar construccions i les abandona sense acabar-les, va al servei diverses vegades sense necessitat, demana aigua encara que no tingui set …, no pot quedar-se quiet, però una vegada que comença a expressar els seus conflictes inconscients, i quan pot manifestar-los a través de la paraula, els dibuixos i els jocs, notem que canvia la seva manera de comportar-se: comença a concentrar-se i pot dedicar més temps a una activitat.

Si el terapeuta és un bon professional i hi ha col·laboració dels pares, en poques setmanes aquest nen que era un remolí està més atent, més tranquil i té millor rendiment escolar.

Què és el que produeix tanta ansietat en el nen?

No hi ha un tractat de causes i dels seus efectes: pot haver moltes causes i molts símptomes. Sovint són problemes «normals» que el nen no ha pogut superar adequadament: la mort d’un familiar que potser els pares no li van donar la importància que tenia per a ell, la mort d’una mascota que volia molt, la separació dels pares, quan no ha estat ben manejada en l’àmbit familiar, la gelosia «no superada» davant el naixement d’un germanet, l’ingrés de la mare després d’un part per alguna complicació o moltes altres causes que formen part de la nostra vida quotidiana.

Aquestes situacions mereixen un estudi i un tractament intens, són traumes psíquics o físics que el nen va poder haver patit i que han desencadenat la síndrome d’hiperactivitat.

Llavors, no és cert que el nen serà hiperactiu tota la vida?

No, en absolut. El problema s’ha exagerat de tal manera que es parla a la premsa de presidents de govern o d’actors famosos que tenen hiperactivitat. Però jo crec que si una persona ha arribat a aquests llocs de prestigi professional i de gran responsabilitat, és perquè el seu dèficit d’atenció, després del tractament, ha desaparegut o és molt lleu.

Ara bé, un nen que té un estat d’ansietat crònic i que no rep ajuda, sí que està condemnat a tenir fracàs escolar i problemes laborals en el futur.

Quant de temps triga a curar-se una vegada que s’inicia la teràpia?

Depèn de cada nen. Si la hiperactivitat es deu a un trastorn neurològic, és probable que necessiti portar una medicació bastant temps, però si el trastorn és d’origen emocional -que és molt freqüent, tot i que els laboratoris farmacèutics diguin el contrari- en poc temps s’aconsegueixen efectes molt, molt bons. El primer que millora és el rendiment escolar: el nen comença a assimilar conceptes, a memoritzar temes, a prestar atenció, a fixar la seva atenció i a controlar els seus moviments.

¿I sense prendre medicaments?

El medicament que es prescriu és un derivat amfetamínic que millora els símptomes, però l’organisme s’acostuma a ell. Ajuda a corregir el dèficit d’atenció només quan l’origen és neurològic i s’han descartat causes emocionals; si les causes són problemes afectius, cal treballar amb el nen i amb la família i no és necessària la medicació.

Quins són els problemes neurològics que produeixen hiperactivitat?

La disrítmia cerebral, les alteracions en l’embaràs, els traumatismes cranioencefàlics, certes infeccions virals o bacterianes que deixen seqüeles i poden produir aquest trastorn o no.

Com se sap si la hiperactivitat es deu a un problema emocional o a un trastorn neurològic?

Els psicòlegs tenen tests molt complexos i precisos per esbrinar quan el dèficit d’atenció es deu a una o una altra causa.

En psicologia hi ha diverses tendències, ¿amb quin s’obtenen millors resultats en el tractament de nens hiperactius?

Psicoanalistes, psicòlegs cognitius, gestàltics, comportamentalistas … els bons professionals de totes les escoles saben que la solució de la hiperactivitat no passa sempre per la medicació.

Quina és l’edat ideal per començar a tractar aquests símptomes?

Els símptomes de hipermotilitat que criden l’atenció als pares solen ser a partir dels cinc o sis anys -abans d’aquesta edat el nen normalment és inquiet-, i als sis anys els mestres solen advertir els pares que el nen « no atén com els altres ».

Ara que està tan de moda la hiperactivitat amb dèficit d’atenció, alguns pares de nens de dos o tres anys que són molt inquiets vénen a consulta i en aquest cas és millor informar-los i tranquil·litzar-los, ja que aquestes reaccions que els criden l’atenció poden ser comportaments evolutius normals. És alarmant l’augment de nens amb aquests trastorns i lamentablement en molts casos són diagnòstics erronis i influïts per les tendències actuals.

¿Els pares també han de fer psicoteràpia?

No han de fer psicoteràpia (excepte casos particulars que sí que ho requereixin), sinó unes entrevistes per aclarir quins poden ser els conflictes que preocupen al nen.

¿Els psicofàrmacs poden tenir efectes secundaris?

Tots els medicaments tenen efectes secundaris. Per aquest motiu des de fa ja diversos anys els laboratoris mèdics adverteixin en els seus prospectes dels possibles inconvenients. La qüestió és utilitzar-los adequadament en els nens que realment ho necessiten.

En aquests casos, pot prescriure el metge de capçalera?

És recomanable que aquesta medicació sigui pautada i controlada per un psiquiatre infantil.

També ha de tenir efectes secundaris posar una etiqueta a un nen, dir-li: «Ets hiperactiu».

Sí, és un perill, però els pares busquen un diagnòstic i una etiqueta perquè ingènuament els tranquil·litza. Dir «tinc un nen amb hiperactivitat i dèficit d’atenció» en molts casos treu a la família la responsabilitat que pugui tenir en aquest trastorn.

Font: https://www.serpadres.es/3-6-anos/educacion-desarrollo/articulo/entrevista-guillermo-kozameh-bianco-ninos-hiperactivos-ansiedad

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s