Howard Gardner és un neurocientífic i creador de la teoria de les intel·ligències múltiples. Va deixar de banda el concepte d’intel·ligència tradicional basada en les capacitats cognitives clàssiques, matemàtica i lingüística; i la va ampliar a altres esferes com l’espaial, la musical, la cinètca, la intrapersonal i la interpersonal.
Per què qüestiona que la intel·ligència es pugui mesurar en tests?
Perquè jo sóc un científic i faig experiments i, quan mesuro la intel·ligència de les persones, descobreixo que algunes són molt bones solucionant problemes però dolentes explicant. I a altres els passa el contrari. Perquè comprovaven cada dia a les aules que les categories de ximple o llest no cobreixen la diversitat del talent humà. I, per tant, que els tests d’intel·ligència no mesuren realment les nostres capacitats, sinó només la de resoldre’ls.
I si hi ha persones diverses és perquè també hi ha diversos talents?
Per això he dedicat 400 pàgines a descriure set tipus d’intel·ligència: lingüística, logicomatemàtica, musical, espacial, cinètic-corporal, interpersonal i intrapersonal.
I per què no moltes més com la culinària o la mística o la teatral o l’ecològica?
Perquè no compleixen els requisits que sí que compleixen aquestes. I espero acabar demostrant que a més hi ha una intel·ligència naturalista, una altra pedagògica i una altra existencial per plantejar-nos preguntes transcendents. Però no més.
La seva teoria no és una mica cómode per justificar les males notes?
Es va abusar d’ella al principi perquè no es va comprendre bé. A Austràlia, l’administració la va manipular per explicar que hi havia grups ètnics que tenien intel·ligències diferents d’altres.
Quina perill!
En aquest punt, vaig començar també a preguntar-me per l’ètica de la intel·ligència i per què persones considerades triomfadores i genials en la política, les finances, la ciència, la medicina o altres camps feien coses dolentes per a tots i, sovint, ni tan sols coses bones per a elles mateixes. Per això vaig iniciar un experiment a Harvard, el Goodwork Project, per al qual vaig entrevistar a més de 1.200 individus. i vam descobrir que en realitat no hi ha persones bones que siguin triumfadores. Vam observar que les males persones mai podran ser excel·lents professionals. Potser tinguin perícia tècnica, però no són excel·lents.
A mi se m’ocorren algunes excepcions …
El que hem comprovat és que els millors professionals són sempre I CE: excel·lents, compromesos i ètics.
No pots ser excel·lent com a professional però un mala peça com a persona?
No, perquè no aconsegueixes l’excel·lència si no vas més enllà de satisfer el teu ego, la teva ambició o la teva avarícia. Si no et compromets, per tant, amb objectius que van més enllà de les teves necessitats. I això exigeix ètica.
Per fer-te ric, sovint destorba.
Però sense principis ètics pots arribar a ser ric, sí, o tècnicament bo, però no excel·lent.
Resulta tranquil·litzador saber-ho.
Avui no tant, perquè també hem descobert que els joves accepten la necessitat d’ètica, però no a l’iniciar la carrera, perquè creuen que sense donar cops de colze no triomfaran. L’etica la contemplen quan ja han assolit l’èxit.
«Senyor, fes-me cast, però no ara».
Com sant Agustí, en efecte. Una altra mirada estreta porta a estudiants i professionals panxacontents a ser el que considerem inercials, és a dir, a deixar-se portar per la inèrcia social i anar a la universitat, perquè és el que toca després de la secundària; i a treballar, perquè és el que toca després de la universitat …, però sense donar-ho tot mai.
Sense il·lusió, la vida es queda en una obligació.
A classe compleixen el mínim i només estudien pel títol; i després en el seu treball compleixen el just pel sou, però sense interessar-se de debò, limiten el seu interès i dedicació. Per tant, són mediocres en tot.
I no descobreixen algun dia alguna cosa que els interessi realment?
Alguns no, i és un dels motius de les grans crisis de la maduresa, quan s’adonen que no hi ha una segona joventut. Una altra causa és la manca d’estudis humanístics: Filosofia, Literatura, Història del Pensament …
Quina alegria! Algú les creu necessàries …
En un experiment amb enginyers del MIT vam descobrir que els que no havien estudiat humanitats, quan arribaven als 40 i 50, eren més propensos a patir crisis i depressions.
Per què?
Perquè les enginyeries i estudis tecnològics acaben donant-te una sensació de control sobre la teva vida que en el fons és irreal: només et concentres en el que té solució i en les preguntes amb resposta. I durant anys les trobes. Però, quan amb la maduresa descobreixes que en realitat és impossible controlar-ho tot, et desorientes.
En quin país va influir més la seva teoria de les intel·ligències múltiples?
A la Xina van editar centenars de títols sobre intel·ligències, però les van entendre a la seva manera: volien que el seu fill únic fos el millor en totes.
Doncs no es tracta exactament d’això.
Cada societat i persona entén el que vol entendre. Com més gran et fas, més difícil és adaptar la teva vida a un descobriment i més fàcil adaptar el descobriment al que ja creies que era la vida. Per això, vaig a classe a desaprendre de mi i aprendre dels joves.
EmoTània 