5 errors que els pares solen cometre amb els seus fills

Hi ha multitud de manuals que indiquen com ser els pares perfectes o ideals; però, la pràctica fa al mestre i en la vida real no resulta tan fàcil dur a terme aquests consells que tan bé sonen.

De fet, segurament tu has patit alguna “injustícia” quan eres petit. És probable també que hagis jurat mai fer-li el mateix als teus fills. Potser el estiguis complint, però això no vol dir que sigui un bé per a ells.

Sabies que més de la meitat dels llibres d’autoajuda disponibles a les llibreries són per ser un bon pare o mare? Pel que sembla, la por a equivocar-se o a repetir errors del passat és molt fort i determina què llegeixen els adults d’avui dia.

Però atenció, no ens confonguem, equivocar-se no és el mateix que fracassar. Ningú va néixer sabent, com es diu popularment. Un dels errors més freqüents dels pares és evitar que els fills “pateixin” el mateix que ells en la infància. Això passa perquè a vegades creiem que era una cosa dolenta quan en realitat “ho estaven fent pel nostre bé”.

Per exemple, si la nostra mare no ens deixava menjar xocolates tots els dies no era perquè no esns estimés, sinó perquè sabia que aquest hàbit provocaria càries, obesitat i altres problemes. Si el nostre pare ens preguntava si ens anava bé a l’escola, era perquè no podien deixar que fessim el que volguessim en relació als nostres estudis

Segons els investigadors, hem heretat els traumes i clixés dels nostres pares i és molt probable que acabem fent el mateix amb els nostres fills. A més de les expressions típiques que et deien de petit i que segur que els repeteixes als teus nens, també pot passar que per causa d’un problema de la teva infància, els teus petits acabin patint les conseqüències. Els errors més freqüents durant la infància són;

1- Donar-los tot el que vulguin

Et sents culpable per deixar-los tot el dia per anar-te a treballar, llavors els compres qualsevol cosa que et demanen, accedeixes als seus capricis sense importar de quins es tractin. Per no estar molt presents quan ells van creixent, sents que has de “compensar” d’alguna manera. Però els fills el que valoren més i recorde més, és temps de qualitat amb els  seus pares.

Resultat d'imatges de relacion toxica padres e hijos

2- Treure l’autoritat a l’escola

Abans, quan arribàvem a casa amb una mala qualificació, ens castigaven. Avui en dia, si això passa, els pares es van corrent a parlar amb el professor i a demanar-li explicacions de per què han suspès al seu fill. No confiar amv l’escola, criticar-la davant dels nens, l’únic que provoca és que es costrueixi una relació tòxica entre els teus fills (els alumnes) i el professorat. Pensa que per els teus fills petits, el que dius no és una creença o una opinió. Es la veritat. Saber que no hi ha confiança entre tu i l’escola els crea inseguretat en el millor dels casos… i desafiament en el pitjor, perquè ells, igual que tu, es creuran amb el dret de qüestionar-ho tot.

3- “Enpantallar-los”

Aquest és un mal modern que potser no hem patit tant de petits perquè fa alguns anys enrere no hi havia tanta oferta de programes, videojocs, xarxes socials, pàgines d’Internet, etc.

Potser t’hagis enfadat més d’una vegada perquè els teus pares et manaven a l’habitació a estudiar sense mirar TV. Ara creus que els teus fills poden passar-se hores i hores davant de la pantalla, cosa que també t’alleugera la càrrega de cuidar-los. Però està demostrat que dedicar molt de temps a les noves tecnologies, afecta negativament al rendiment acadèmic i al desenvolupament dels nens i dels joves.

4- No demostrar que els estimes perquè ja ho saben

Mai està de més expressar el nostre afecte als éssers que ens envolten. Quan són nadons, és més fàcil dir-los que són el més important del món, que els estimes, etc, però amb el pas del temps, aquest hàbit va desapareixent.

Quan els fills arriben a l’adolescència, per exemple, són ells els que demanen als pares que no siguin tan efusius perquè els fa vergonya. En lloc de fer-los cas, continua amb les teves expressions d’afecte.

5- Ser massa autoritari o massa sobreprotector

 

L’estil parental massa exigent i crític sol crear molta inseguretat i ràbia que després es manifesta conductualment en el nen. De la mateixa manera, un estil massa sobreprotector també crea molta inseguretat en els nens que tenen la sensació de que no són capaços d’enfrontar-se al món.

 

Entrevista a Howard Gardner: “Els millors professionals són sempre excel·lents, compromesos i ètics”

Howard Gardner és un neurocientífic i creador de la teoria de les intel·ligències múltiples. Va deixar de banda el concepte d’intel·ligència tradicional basada en les capacitats cognitives clàssiques, matemàtica i lingüística; i la va ampliar a altres esferes com l’espaial, la musical, la cinètca, la intrapersonal i la interpersonal.

Per què qüestiona que la intel·ligència es pugui mesurar en tests?

Perquè jo sóc un científic i faig experiments i, quan mesuro la intel·ligència de les persones, descobreixo que algunes són molt bones solucionant problemes però dolentes explicant. I a altres els passa el contrari. Perquè comprovaven cada dia a les aules que les categories de ximple o llest no cobreixen la diversitat del talent humà. I, per tant, que els tests d’intel·ligència no mesuren realment les nostres capacitats, sinó només la de resoldre’ls.

I si hi ha persones diverses és perquè també hi ha diversos talents?

Per això he dedicat 400 pàgines a descriure set tipus d’intel·ligència: lingüística, logicomatemàtica, musical, espacial, cinètic-corporal, interpersonal i intrapersonal.

I per què no moltes més com la culinària o la mística o la teatral o l’ecològica?

Perquè no compleixen els requisits que sí que compleixen aquestes. I espero acabar demostrant que a més hi ha una intel·ligència naturalista, una altra pedagògica i una altra existencial per plantejar-nos preguntes transcendents. Però no més.

 

La seva teoria no és una mica cómode per justificar les males notes?

Es va abusar d’ella al principi perquè no es va comprendre bé. A Austràlia, l’administració la va manipular per explicar que hi havia grups ètnics que tenien intel·ligències diferents d’altres.

Resultat d'imatges de howard gardner

Quina perill!

En aquest punt, vaig començar també a preguntar-me per l’ètica de la intel·ligència i per què persones considerades triomfadores i genials en la política, les finances, la ciència, la medicina o altres camps feien coses dolentes per a tots i, sovint, ni tan sols coses bones per a elles mateixes. Per això vaig iniciar un experiment a Harvard, el Goodwork Project, per al qual vaig entrevistar a més de 1.200 individus. i vam descobrir que en realitat no hi ha persones bones que siguin triumfadores. Vam observar que les males persones mai podran ser excel·lents professionals. Potser tinguin perícia tècnica, però no són excel·lents.

A mi se m’ocorren algunes excepcions …

El que hem comprovat és que els millors professionals són sempre I CE: excel·lents, compromesos i ètics.

No pots ser excel·lent com a professional però un mala peça com a persona?

No, perquè no aconsegueixes l’excel·lència si no vas més enllà de satisfer el teu ego, la teva ambició o la teva avarícia. Si no et compromets, per tant, amb objectius que van més enllà de les teves necessitats. I això exigeix ​​ètica.

Per fer-te ric, sovint destorba.

Però sense principis ètics pots arribar a ser ric, sí, o tècnicament bo, però no excel·lent.

Resulta tranquil·litzador saber-ho.

Avui no tant, perquè també hem descobert que els joves accepten la necessitat d’ètica, però no a l’iniciar la carrera, perquè creuen que sense donar cops de colze no triomfaran. L’etica la contemplen quan ja han assolit l’èxit.

“Senyor, fes-me cast, però no ara”.

Com sant Agustí, en efecte. Una altra mirada estreta porta a estudiants i professionals panxacontents a ser el que considerem inercials, és a dir, a deixar-se portar per la inèrcia social i anar a la universitat, perquè és el que toca després de la secundària; i a treballar, perquè és el que toca després de la universitat …, però sense donar-ho tot mai.

Sense il·lusió, la vida es queda en una obligació.

A classe compleixen el mínim i només estudien pel títol; i després en el seu treball compleixen el just pel sou, però sense interessar-se de debò, limiten el seu interès i dedicació. Per tant, són mediocres en tot.

I no descobreixen algun dia alguna cosa que els interessi realment?

Alguns no, i és un dels motius de les grans crisis de la maduresa, quan s’adonen que no hi ha una segona joventut. Una altra causa és la manca d’estudis humanístics: Filosofia, Literatura, Història del Pensament …

Quina alegria! Algú les creu necessàries …

En un experiment amb enginyers del MIT vam descobrir que els que no havien estudiat humanitats, quan arribaven als 40 i 50, eren més propensos a patir crisis i depressions.

Per què?

Perquè les enginyeries i estudis tecnològics acaben donant-te una sensació de control sobre la teva vida que en el fons és irreal: només et concentres en el que té solució i en les preguntes amb resposta. I durant anys les trobes. Però, quan amb la maduresa descobreixes que en realitat és impossible controlar-ho tot, et desorientes.

En quin país va influir més la seva teoria de les intel·ligències múltiples?

A la Xina van editar centenars de títols sobre intel·ligències, però les van entendre a la seva manera: volien que el seu fill únic fos el millor en totes.

Doncs no es tracta exactament d’això.

Cada societat i persona entén el que vol entendre. Com més gran et fas, més difícil és adaptar la teva vida a un descobriment i més fàcil adaptar el descobriment al que ja creies que era la vida. Per això, vaig a classe a desaprendre de mi i aprendre dels joves.

L’empatia del mestre és bàsica per l’aprenentatge de l’alumne

Els mestres empàtics milloren la motivació i les habilitats acadèmiques dels nens, com la lectura, l’escriptura i les habilitats aritmètiques. Un ambient positiu creat pel professor també salvaguarda i augmenta la motivació dels nens per a l’aprenentatge, d’acord amb l’estudi finlandès Primers passos actualment en curs a la Universitat de Finlàndia Oriental, la Universitat de Jyväskylä i la Universitat de Turku, totes de Finlàndia.

La importància de l’empatia i una actitud càlida a l’aula segueix sent un fenomen poc estudiat en ciències de l’educació. No obstant això, diverses investigacions han demostrat que la interacció entre el mestre i l’alumne és més important per als resultats que els factors estructurals, com els materials educatius i la mida de les classes.

A més, estudis anteriors han trobat que la interacció professor-alumne és un factor important durant els primers anys d’escola, però hi ha indicis que aquesta interacció juga un paper important, també després, quan els reptes acadèmics són més grans i la interacció mestre- alumne pot ser menys intensiva.

“Estem estudiant en quina mesura la relació professor-alumne a l’escola secundària (13-16 anys) pot estar relacionada amb les excel·lents qualificacions en lectura de Finlàndia en el Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants, PISA”, diu el professor titular de educació Primerenca Martti Siekkinen, de la Universitat de Finlàndia oriental, líder del grup de recerca. L’èxit del sistema educatiu finlandès s’atribueix sovint a un gran respecte per la professió docent i a tenir professors altament qualificats, a la igualtat en l’educació, i al manteniment de les proves estandarditzades al mínim.

066
Segons explica Siekkinen en una nota de la universitat, els primers anys de l’escola elemental, és a dir, dels 7 als 10 anys, són un període crític durant el qual el nen ha de tenir una relació segura amb el seu mestre.

Una actitud empàtica del mestre no només protegeix la imatge dels nens de si mateixos com a estudiants, sinó també contra l’exclusió social per part dels seus companys de classe.

“És important que aprenguem sobre els mecanismes que inspiren els nens a convertir-se en membres actius de la seva comunitat escolar, els motiven per estudiar i establir metes, en altres paraules, a creure en les seves capacitats per assolir aquests objectius”, assenyala l’investigador . Les troballes s’han publicat en Contemporary Educational Psychology and Early Education and Development.

L’estudi Primers Passos és un estudi de seguiment de deu anys de durada sobre les trajectòries d’estudi primerenques dels nens, el desenvolupament de les habilitats de lectura i escriptura i de la motivació dels nens quan comencen l’escola i durant els seus primers anys, i sobre els mètodes d’assessorament i les formes de cooperació de pares i mestres.

Un altre estudi, realitzat al Regne Unit, assenyala que la por al fracàs a l’inici de l’escolarització provoca que l’estudiant busqui l’objectiu només per satisfer el seu ego, i no pel seu propi interès i desenvolupament.

Font: https://www.tendencias21.net/La-empatia-del-maestro-es-clave-para-el-desarrollo-academico-del-alumno_a41438.html